"Humà, més humà: Una antropologia de la ferida infinita, J.M Esquirol

 

  

"En català antic, 'ferida' també servia per indicar la tendència forta cap a alguna cosa"

"El buit no sosté res. Sembla com si la tragèdia de l'home actual, més que veure's forçat a saltar al buit, sigui creure que el salt ja es fa des del buit; Un buit doncs, no com a casella amençadorament propera, sinó com a mateix punt de sortida"

"Derrida, enderrocant la lògica de la propietat i l'autoria, mostra com la hipetròfia del nom propi reflecteix egolatria, afany de domini, envaniment i una visió del món sota el prisma del poder."

"La paraula que ve no s'imposa a la teva: et dóna la teva; Guardar silenci és propi de qui respon."

"Tota la història del pensament filosòfic no és sinó una glossa monumental de la 'ferida infinita'."  

 "No ser filòsof idiota significa saber que la principal cura, la principal teràpia, és el servei. Ser un filòsof menor enmig dels germans menors."

"Fer-nos el dia, en contrast amb l'esgotadora retòrica de posar-se al dia. El primer és una curvatura, un adaptar-se, el segon és un moviment rectilini i accelerat."

"Cada respiració d'avui és ja l'anhel de demà. El tòpic segons el qual hem de viure concentrats en el present és bo sempre que no s'hi afegeixi exclusivament."

"Quina sort tenir el cel blau i la terra plana! Juntura paradigmàtica i aprenentatge majúscul de què significar distingir sense separar."

"Una de les significacions fonamentals de la poiètica del món és mantenir, és a dir, tenir a la mà. Guardem amb la mirada i amb les mans. Entre agafar algú per la mà i mantenir una casa hi ha més continuïtat de la que pugui semblar: Vet aquí la diferència principal entre protegir una cosa amb les mans i fabricar ininterrompudament sense mantenir res. O una altra degeneració que també té a veure amb les mans, manar és confiar alguna cosa que, amb la teva mà, poses a la mà de l'altre. Però la mà ha degenerat en una que no dóna res, sinó que, amb diversos moviments rígids, pretén sotmetre..."

 

"Desexplicar, i després repetir el moviment d’anada cap al fons, vet aquí el camí i el mantra del pensament. Amb una repetició que no deixa les coses com estaven, perquè qui
repeteix es canvia a si mateix i esdevé testimoni per als altres.
Des de Lastènia, deixeble de Plató, fins a Margarita,
germana de la caritat, aquell que fa que el pensar transformi
la seva vida és una persona espiritual, sense ostentació.
Algú que es lleva al matí, fa la feina, té cura de la seva gent,
es distreu… Però gairebé en tot això es nota un aire diferent,
s’entreveu quelcom d’especial, rar. Endemés, la persona
espiritual no s’aïra contra el sentit comú, ni denuncia
com a inautèntica la vida dels altres, que és com la seva.
Viu la normalitat però ja està en l’excepcionalitat. Viu el
dia però en relació amb la nit. Manté un combat intens, discret,
no violent. És un combat en què no s’espera vèncer,
ni convèncer. No hi ha adversari a batre. Combat que no
albira la victòria, perquè una ànima victoriosa és gairebé
una contradicció. El combat té la forma de camí, de construcció i d’espera."

 

Estic desproveït de fe i no puc, doncs, ser feliç, ja que un home feliç mai no arribarà a témer que la seva vida sigui un errar sense sentit cap a una mort certa. No m'ha estat donat en herència ni un déu ni un punt ferm a la terra des del qual poder cridar l'atenció de Déu; ni he heretat tampoc el furor dissimulat de l'escèptic, ni les astúcies del racionalista, ni l'ardent candor de l'ateu. Per això no m'atreveixo a llençar la pedra ni a qui creu en coses que jo dubto, ni a qui idolatra el dubte com si aquesta no estigués envoltada de tenebres. Aquesta pedra m'arribaria a mi mateix,  ja que estic convençut d'una cosa: la necessitat de consol que té l'ésser humà és insaciable.

 

Comprar AQUÍ