Blog donde recopilo lo (subjetivamente) mejor de fragmentos, artículos y reflexiones de textos místicos, religiosos, espirituales o filosóficos que me voy encontrando por mis peripecias literarias.

"L'Últim Càtar", Lluís Racionero

 

 
"Un dels últims llibres de Lluís Racionero abans de deixar-nos just ara fa un any, “L’últim Càtar” és una espècie de "Pèndol de Foucault" a la catalana. Guardonat amb el premi Carlemany, la història ens porta a una Barcelona oculta i plena d’enigmes al més pur estil el Codi Da Vinci, amb ingredients dels templers, els càtars i el llinatge secret de Jesús. Els personatges estan definidíssims, guanyant-se la nostra repulsió o el nostre apreci a la primera paraula que l’autor posa als seus discursos. La trama manté el misteri i la intensitat de la primera a l'última pàgina, i , igual que el llibre d'Umberto Eco, està farcida de referències històriques i culturals: George Bateson i el Double bind, l'Abenherbe nazi, l'Stakhanovisme, el Falstaff de Verdi i el Tannhäuser de Wagner, Càtul...A més, el vocabulari és ric i precís alhora, abastant diversos camps semàntics: Obsedits, catabaumes, acrimònia, repussades, engires, gratcient, periclità...A estones gairebé cal llegir-lo amb un diccionari a mà"
 
 
 
"Escoltar els despropòsits de Hitler li produïa encara més angoixa que llegir els actuals pensadors, constructors amb fum i analistes de la boira. «La intel·ligència ha perdut els mitjans de discriminació i de sospesar; els cervells mal preparats es pleguen sota la diversitat de coneixements; el marc de la cultura, a força d’engrandirse, es trenca. Abans, l’estreta instrucció aristotèlica i catòlica formava més d’un esperit lliure: amb pocs llibres, textos venerats, s’aprenia un mètode; avui, el prodigiós efecte divulgador dels diaris i la televisió permet, fins a la inexperiència, la il·lusió del coneixement universal. Mentre que l’ànima, abandonada a l’imprevist de les sensacions, deixa de coordinar-les, la intel·ligència busca desesperadament una ètica i només arriba a la higiene esportiva»."

"En aquella època tot era obert, «alliberat», experimental. «Cercàvem noves formes de relació», pensava Eufèmia, «i ens vam equivocar en tot: vam voler trencar la família per tenir llibertat i hem trobat soledat; vam entronitzar la joventut i ara, als quaranta i escaig, som vells marginals; vam participar en l’alliberació de la dona per comprovar al final que les més llestes
s’havien quedat com abans: vivint del marit i disfrutant dels fills». Ara, al declinar de la vida, en plena maduresa dels quaranta anys, Eufèmia es trobava amb el resultat del que havia sembrat quan en tenia vint."
 
"-Va recordar aquella rondalla sobre Chuang-Tzu, que li diu al seu amic: «Has vist que feliços són els peixos al torrent?». «Com saps que són feliços si no ets un peix?».
«I tu, que no ets jo, com saps que jo no ho sé? Tornem al principi», va concloure Chuang-Tzu: «jo sé que els peixos són feliços perquè sento en mi la seva joia»."
 
"Una ciutat humana ho era per la seva música, per la seva gent amable, i no esbojarrada per la pressa; per l’absència d’aquesta obsessió morbosa d’ara de fer diners contra rellotge."
 
"A la residència hi havia una capella on ella va tenir una decebedora crisi religiosa: dirigida com estava pel culte a la voluntat, es plantà davant el sagrari i exigí a Crist que se li manifestés. Com que no passava res va redoblar el seu esforç mental per comunicarse amb el més enllà i, com que això encara se li negava, va abandonar la solitària capella convertida en materialista aferrissada, irreductible. Mai va comprendre que també en la religió cristiana és imprescindible deixar-se anar. No en va els místics empren paradoxalment la metàfora de l’orgasme."
 
"El secret pel qual foren destruïts els templers i cremats els càtars és que Jesús no va ser crucificat sinó que visqué i tingué fills. Als papirs trobats a Naj Hamagdi el 1947 hi ha dos evangelis en els quals s’afirma que Jesús no va morir a la creu, que estava casat amb Maria de Magdala i que ambdós eren d’estirp reial, la casa de David. Segons les Genealogies, Jesucrist i Magdalena van marxar de Palestina cap al sud de França amb el seu fill o fills. Un descendent d’aquesta nissaga es va casar amb Giselle de Razès, descendent dels reis visigots instal·lats a Redae (ara es diu Rennas-del-Castèl o Rennes-le-Château)."
 
"El símbol d’aquesta època decadent, en què l’art ja no s’entén. I menys el refinament i la recerca de l’excel·lència. Val més plegar, que s’enfonsi aquesta cultureta de burgesos falsos i rics acabats d’estrenar! La dèria es transforma en mania quan la soledat la cova, i tota mena d’idees destructives pul·lulaven pel cervell de
Xavier. Començà a elucubrar un pla de foll."
 

Publicar un comentario

0 Comentarios