Breu novel·la del reconegut autor de la qual probablement Pere Quart en sintetitzaria el contingut amb el seu popularíssim vers 'Vigila amb la dona, que és com el foc: si de lluny brilla..Crema de prop!'. També reflexiona sobre algunes misèries de la postguerra catalana, o bé, en el cas dels fragments que ens ocupen, de la misèria universal en que s'ha convertit l'exercici del treball:
'Però per dins hi havia alguna cosa que es marcia. Hi va seguir essent tot el matí, mentre el costum, la inèrcia, em feien trucar a portes estranyes i parlar a criatures anònimes que sense saber-ho, eren peons d'un joc grotesc al qual jo em prestava voluntàriament perquè alguna cosa o altra havia de fer, perquè havia de guanyar diners si volia continuar vivint...
Preguntes i respostes, somriures maquinals, un lent progrés de porta en porta, sense ni impaciència ja, sense disgust, sense res. La feina que cal fer, que fa algú altre mentre continuem dient-nos: hi ha d'haver una sortida. Però sense buscar-la, atents a aquesta mena de taca que es va escampant per dins i ho nega tot aprofitant l'absència del propietari que s'ha convertit en un mer espectador.
Però el seu somrís em desarmava. No podia enfadar-m'hi. Hom no pot enfadar-se amb una noia que us mira i us somriu com si els seus ulls haguessin arreplegat tot el sol de l'univers.'
0 Comentarios